Història contemporània

El segle XIX representa una continuïtat de l´expansió de la vinya que permet un creixement de la població. Però aquesta progressió es va veure frenada pels conflictes polítics que van sacsejar Espanya en tot aquest segle: la Guerra del Francès (1808-1815) que va tenir molta incidència sobre aquesta zona amb participació directa de pierencs en alguns enfrontaments bèlics com la batalla del Bruc i la instauració de l´estat liberal amb les tres guerres Carlines que es van succeir des de 1833 fins el 1875. En aquestes lluites, Piera va ser front de guerra i alguns dels caps carlins més importants van ser els pierencs Mariano de la Coloma, Joan de Piera o Miquel Fonts, conegut com el Lleuger de Piera. Durant aquest període es produeixen un seguit de cops d´estat que provoquen canvis de govern constants, fins i tot, l´expulsió d'Isabel II i la instauració del monarca italià Amadeu I i, posteriorment, la proclamació de la República. Aquests canvis finalitzen amb la restauració de la dinastia borbònica en la figura del rei Alfons XII i la creació d´un tipus de govern ideat per Cánovas del Castillo i basat en l´alternància de dos partits polítics, un de conservador i un altre de progressista.

Aquesta inestabilitat política no va beneficiar el desenvolupament industrial arreu de l´estat. Piera va acabar convertint la vinya en un monocultiu, amb el risc que això comporta de dependència d´un sol producte en cas de males collites. Les terres eren treballades en un 58% pels seus propietaris i un 42% eren cedides a rabassa i el principal mercat de Piera era Barcelona. La poca indústria existent es reduïa a una cinquantena de telers senzills i quatre papereres.

La construcció de la nova carretera d´Igualada a Barcelona pel coll del Bruc i la manca d´un ferrocàrril, que no va poder ser possible fins el 1892, va empitjorar la situació ja que va permetre a altres poblacions directes competidores, com Vilafranca o Sant Sadurní, un millor accés als mercats.

Piera per la seva estructura econòmica i social va ser molt sensible a les crisis agràries i a les polítiques liberals del govern i això la va abocar a ser un centre de reclutament de partides carlines.

L´aparició de la fil•loxera a França el 1860 i la pacificació de la regió després de la Restauració van permetre a Piera recuperar-se i prosperar fins que el 1888 la plaga va afectar per primera vegada al municipi. Com el règim d´explotació de les terres era la rabassa morta, els propietaris volien expulsar als rabassaires (nom que rebien els qui treballaven aquests camps) ja que els ceps eren morts. Molts pagesos no van poder amortitzar les seves inversions i, a més, el replantament dels ceps era costós i cap de les parts se'n volia fer càrrec. Aquest enforntament va marcar la societat pierenca en el decurs dels següents 50 anys. Els pagesos afectats, tradicionalment conservadors, només es van veure recolzats pels Republicans Federals que fins aleshores eren un partit sense cap pes atrapat en el sistema bipartidista de la Restauració.

El catalanisme com a símbol de resistència de la tradició al nou estat liberal va tenir molta importància a Piera i ja a la primera assemblea de la Unió Catalanista celebrada a Manresa el 1892, on es van aprovar les Bases de Manresa, hi va participar l´hisendat, natural de Pierola, Pere Cucurella i Ubach com a delegat de Piera.

Piera inicia el segle XX en un context de crisi però, amb l´arribada de l´electricitat i un petit fenomen industrialitzador, van ajudar a superar-la. Durant els primers trenta anys, el catalanisme va vertebrar la vila que va viure la irrupció d´un component associatiu molt important. La qüestió rabassaire va quedar sobre la taula fins la dècada dels anys 20 quan tornarà a prendre força; Piera va ser un centre rabassaire molt important i el pierenc Josep Buil Bafaluy va ser membre de la junta de la Unió de Rabassaires de Catalunya.

Aquest catalanisme polític, però, aviat va presentar una fisura entre la dreta i l´esquerra que es va veure agreujada davant la Setmana Tràgica l´any 1909. Alguns pierencs van ser detinguts arran d´aquests fets el que demostra la pròpia divisió en el si de la societat pierenca.

Després de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que va suposar una trasposició del govern feixista italià a Espanya, els sectors republicans van aconseguir crear un fort moviment de suport i la República va ser proclamada el 14 d´abril de 1931. A Piera ja s´havia creat un Ateneu Popular, de marcat caràcter republicà i catalanista, per Alexandre Mata al 1930 i l´any següent ja existia un Centre Republicà Català.

A Piera el pes dels rabassaires van decantar tots els comicis cap al catalanisme d´esquerres. La tensió per la qüestió agrària va augmentar molt. Els propietaris es van decantar pel suport de la Lliga Regionalista que era el representant de la dreta catalanista. L´any 1934, després de l´intent revolucionari de Companys, els propietaris van prendre el control de la vila. La repressió exercida per l´estat a tota Catalunya també es va poder notar a Piera: el regidor Buil va ser empressonat. Quan el 1936 les esquerres guanyen a Espanya i tornen al poder els represaliats, la situació encara es tensa més. Les dretes de tot l´estat en convivència amb bona part de l´estament militar donen un cop d´estat el 17 de juliol de 1936, que, en fracassar, es convertirà en una guerra que durarà 3 anys. Espanya va quedar dividida en un sector dominat pels colpistes sota el comandament del General Franco i un altre controlat pel govern de la República.

La guerra a Piera, que ha quedat a la zona republicana es viu com en molts altres pobles: instauració d´un govern municipal on queden representades totes les forces polítiques del Front d´Esquerres (ERC, CNT, PSUC, POUM, Unió de Rabassaires) i exclusió de les enquadrades al Front d´Ordre (a Piera, els antics regidors de la Lliga), inici de represàlies sobre alguns propietaris, almenys en cinc casos va suposar la mort d´aquests, confiscació de les seves terres i locals, crema d´edificis religiosos (l´església havia quedat identificada amb els sectors més conservadors de la societat i per tant més reacis als canvis en la qüestió agrària), l´arribada de refugiats d´altres indrets de l´estat, la marxa al front del jovent i l´inici de les restriccions per manca d´aliments, roba, ... ja que les comunicacions estaven tallades o les necessitats de l´exèrcit impedien el normal intercanvi de productes.

Quan el 22 de gener de 1939 les forces nacionals entren a Piera comença una llarga postguerra en la que la principal ocupació dels nous dirigents, elegits entre els simpatitzants amb les dretes, és la de normalitzar la situació i regularitzar els proveïments que van ser molt escassos fins els anys 50. Un altre aspecte va ser la repressió del nou règim: tres pierencs van ser afusellats i 46 més van acabar a la presó a part de tots els que van fugir. El Nacionalcatolicisme, denominació del nou sistema polític, va instaurar una política ultraconservadora i una estètica clarament feixista que es va anant suavitzant amb l´apropament del govern del General Franco als Estats Units als anys 50, moment en el que Espanya trenca el seu aïllament internacional i comencen a arribar inversions estrangeres, afavorint una tímida obertura de l´economia estatal.

De la destrucció de la xarxa associativa, motivada per la repressió franquista, només van subsistir unes poques associacions, la més important de les quals va ser el Foment, continuació del Casal Català creat a l´any 1921. Durant els anys 50 va haver-hi unes quantes iniciatives privades, una de les quals va donar com a fruit la constitució del Club Natació Piera l´any 1959, la Caixa de Pensions va obrir una biblioteca l´any 1953, la fundació de la residència Sant Bonifaci el 1957 o l´acció del mecenes local, Víctor Rius Ribera, amb donacions i la construcció d´un parc municipal.

La industrialització espanyola comença a dibuixar-se i s´inicia un despoblament rural, que a moltes parts d´Espanya va suposar l´emigració de molta població cap els centres més industrials com Madrid o Catalunya. Piera no va rebre tanta població com Vilanova del Camí o Santa Margarida de Montbui.

A Piera, el problema que es va presentar va ser el de les urbanitzacions. Les capes mitjanes emergents en aquesta nova societat industrialitzada buscaven una segona residència lluny de les grans ciutats. Degut a la manca d´una planificació del territori, moltes àrees no urbanitzades es van transformar en petits nuclis de població que no rebien els serveis mínims necessaris. L´adeqüació de totes aquestes zones va ser el principal conflicte durant els següents anys. Un altre problema va ser la necessitat de més places escolars. L´any 1967 es va crear la Asociación de Cabezas de Familia de Piera que va construir l´escola Apiària.

En matèria de política, alguns sectors ja començaven a veure la fi del règim i buscaven una revitalització de la vida cultural i social, l´any 1964 la revista Ressò de Piera es va convertir en un vehicle de manifestació d´aquesta tendència que amb una opció catalana es decantava per una orientació catòlica, però, alhora progressista.

Amb la mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, comença un període de transició política. L´ajuntament, amb problemes a les urbanitzacions, amb l´oposició democràtica organitzada al propi municipi i que no creia legítim un equip de govern abocat a una propera desaparació, va demanar al Govern Civil la convocatòria d´eleccions municipals per poder donar solució a tots aquests problemes. Les eleccions generals celebrades el 15 de juny de 1977, les primeres des de feia 40 anys, va deslegitimar encara més l´equip de govern que no va dimitir per no paralitzar l´administració local.

Amb tot, es va arribar a les primeres eleccions municipals el 3 d'abril de 1979 que van significar la recuperació de la democràcia municipal. Un temps fins l'actualitat en el qual Piera ha crescut en tots els sentits. S'arriba a superar els deu mil habitants i la indústria, el comerç i les diferents entitats arrelen a la nostra població. Des d'aleshores Piera ha passat per les urnes en diverses ocasions. La primera convocatòria, 1979, va tenir una participació del 73,3 per cent. PSC i CiU van treure 5 regidors cadascun i Josep Parramon que representava el grup independent en va treure 1. Josep Parramon va trencar el desempat a favor de Josep Manuel Lacambra (CiU), que es va convertir en el primer alcalde de Piera en la democràcia. L'any 1983 es va constituir el segon Ajuntament democràtic de la vila. El PSC aconsegueix l'alcaldia amb Pere Farrés que n'és reelegit el 1987 amb un total de 7 regidors. El 1991 el grup de Convergència i Unió torna a l'alcaldia amb Jaume S. Guixà al capdavant. Guixà aconsegueix ser reelegit i amb majoria absoluta el 1995 amb 10 dels 13 regidors possibles. En les eleccions celebrades el 1999, CiU manté la majoria absoluta amb 9 regidors, el PSC en té 3 i ERC-Els verds compta amb 1 representant. En les eleccions de 2003 el consistori passa de 13 a 17 regidors. Jaume S. Guixà aconsegueix l'alcaldia de Piera per quarta vegada consecutiva gràcies als 8 regidors de Convergència i Unió i al vot favorable del reprentant d'Els Verds. La resta de regidors que configuraven el mapa polític local són 4 d'ERC, 3 del PSC i 1 del PP.
En les eleccions del 27 de maig de 2007 el PSC aconsegueix 6 regidors, CiU 5 i ERC 5, la qual cosa provoca un canvi de govern després de 16 anys. Socialistes i republicans consensuen 2 anys d'alcaldia per Josefina Altarriba, primera alcaldessa electa de la vila, i els 2 anys últims del mandat per a Jordi Madrid. El PP tanca la representació amb 1 regidor.
Finalment, després de les eleccions del 22 de maig de 2011, Guixà recupera l'alcaldia de Piera. El candidat de CiU compta amb els vots dels seus 6 regidors i els 3 d'ERC per formar govern. La resta de representants són els 3 del PSC, 2 del PP, 1 de PxC, 1 de UAM i 1 de IC-EUiA.