Segons la tradició, cap al segle V els visigots haurien aixecat un primitiu temple cristià en aquest emplaçament, que va ser destruït l’any 717 durant la invasió musulmana. Si això fos cert, es tractaria d’un dels primers assentaments cristians de tota la rodalia, integrat dins el bisbat d’Ègara.
Amb la reconquesta del segle X els cristians recuperen Piera i hi basteixen un castell. A costat seu, l’any 1002 ja s’hi troba una petita església romànica, dedicada a Santa Maria. Al voltant d’aquest conjunt s’hi arreceren les primeres cases de la vila, tot formant una sagrera murallada coneguda com la Força de l’Església.
Durant el segle XII Piera es comença a convertir en una vila dinàmica gràcies al trànsit de viatgers i al mercat que s’hi funda. Aquesta bonança propicia la construcció d’una església romànica consagrada l’any 1184, amb una sola nau, un absis i diverses capelles laterals.
En menys de cent anys l’església es va quedar petita, amb la qual cosa es va ampliar la nau cap a ponent i s’hi van afegir tres capelles més. Tant la volta de la nau com els arcs de les capelles es van obrar amb arcs ogivals, d’estil gòtic i no pas de mig punt com els primitius. L’ampliació va ser consagrada el 1260 pel bisbe de Barcelona Arnau de Gurb.
A partir de finals del segle XVI, seguint els cànons barrocs, l’església es farceix d’adorns, altars i retaules. El 1599 s’edifica la capella del Roser, i el 1630 la del Sant Crist, amb la qual cosa el temple adquireix una nítida forma de creu llatina.
Durant el segle XVII Piera forja un culte extraordinari al Sant Crist, que culmina el 1688 amb la celebració d’una promesa solemne en honor seu –el Vot de Poble– en agraïment a la deslliurança d’una tràgica plaga de llagosta que assolava la vila. L’atribució de miracles al Sant Crist en relació amb la pluja en temps de sequera n’escampen la devoció per tota la contrada i donen origen, a partir de 1691, a les famoses processons multitudinàries anomenades Tretes.
L’any 1819 s’aixeca l’actual campanar neoclàssic sota la direcció del mestre d’obres Joan Marió, de Capellades. En la construcció s’utilitza pedra calcària, coneguda com a pedra tosca o turo.
La imatge del Sant Crist, d’estil gòtic tardà, sobta per les seves grans dimensions, la majestuositat del rostre fosc i el cabell natural, uns trets que el fan únic a tot Catalunya. El 1914 comencen les obres del cambril projectat per Josep M. Pericas i concebut com a santuari, que culminen l’any 1934 amb l’aixecament d’una imponent cúpula.