L’any 1893 l’igualadí i potentat industrial de pells Josep Sabaté Duran (1854-1908) va contraure matrimoni amb Carme Farreny Sabater (1864-1959), la filla d’uns fabricants també d’Igualada. Els Sabaté Farreny van tenir tres fills, Josep, Xavier i Arcadi.
L’èxit de les industries adoberes dels Sabaté els van portar a construir, el 1903, una de les cases senyorials més emblemàtiques de la Rambla d’Igualada, decorada amb una enorme tribuna modernista, màxim exponent de la creixent burgesia industrial igualadina vinculada al món de les pells.
La mort prematura de Josep Sabaté el 1908 va fer entreveure un desenllaç traumàtic de l’èxit de la família, tanmateix, la seva vídua, lluny de lamentar-se i resignar-se per la desgràcia, va prendre les regnes del negoci i amb passió, zel i entusiasme va mantenir l’empresa enfortida i la va engrandir notablement. La gentilesa i l’empenta amb què Carme Farreny, la Vidua Sabaté, impulsava el negoci, tradicionalment dirigit per homes, la van convertir en una distingida i admirada senyora en tots els cercles econòmics de la comarca.
Durant la dècada de 1910, seguint uns consells que recomanaven les aigües de Piera com a medicinals, la viuda va cridar el seu arquitecte familiar, el martorellenc Joan Ros i Ros, perquè li construís una torre d’estiueig.
El 1917 els veïns de Piera contemplaven com s’erigia una de les torres d’estiueig més dignes i exuberants de la vila. Construïda a tocar mateix del Carrilet, en una carena sobre la Piereta, el xalet dels Sabaté va convertir-se en tot un referent de l’estiueig, la modernitat i el refinament burgès, que va ser inagurat el 1922.
La finca pretenia ser autosuficient i disposava d’un complex agropecuari amb horts, corrals, corts de porcs, masoveria i una vagoneta d’enllaç. La torre, de transició entre el modernisme i el noucentisme, està formada per dos cossos centrals de tres plantes amb un joc de cobertes de teula romana de diferents nivells i pendents que donen a l’edifici un caràcter grandiós i elegant. Un pronunciat ràfec de fusta ressegueix tot el perímetre de la façana i d’alguna de les glorietes que sobresurten del cos principal de l’edifici.
Des de 1984 és de propietat municipal i en l’actualitat acull una residència geriàtrica.